18 Aprile, 2007
EL CASTELL D'ALAQUÀS
La història del Castell d'Alaquàs, declarat Monument Històric-Artístic el 21 d'abril de 1918, comprén segons els últims estudis realizats, cinc segles en els que ha sigut testimoni del devenir de la història.

EL CASTELL D'ALAQUÀS

EL CASTELL DEL SEGLE XVI AL XXI

La història del Castell d'Alaquàs, declarat Monument Històric-Artístic el 21 d'abril de 1918, comprén segons els últims estudis realizats, cinc segles en els que ha sigut testimoni del devenir de la història.
 Història que comença amb la família Vilaragut, que va tindre el senyoriu d´Alaquàs des de 1373 durant quasi cent anys i que, segons les restes trobades pels arqueòlegs, va residir en una  primerenca edificació construida al segle XIV. Diversos propietaris van tindre la possessió del senyoriu al llarg dels següents anys, fins que en les primeres dècades del segle XVI D. Jaime Garcia d´Aguilar, cap de una família de juristas que ocuparen càrrecs rellevants durant l´època del rei Joan II, prengué possessió a la plaça d'Alaquàs (1501).
Durant els anys següents, gràcies al increment en les seues rentes, comença la construcció del Castell-Palau dels Aguilar, hui Castell d'Alaquàs, quedant dissenyada la visió general del Castell que ens ha arribat de l´estructura tant exterior com interior. És aquest un clar exemple de l'ascens social de la família Aguilar produït fonamentalment per diversos matrimonis concertats amb els nobles més destacats de València i una vegada finalitzat el conflicte de les Germanies, en el que es van mantindre fidels a la Corona, convertint-se així el senyoriu en Vila el 1520.
Amb l´objectiu de garantir la continuïtat del senyoriu en mans de la seua família, D. Jaume Garcia, al morir en 1543, la deixà en herència als seus fills barons quedant finalment en mans de Lluís Pardo de la Casta, nét de D. Jaume, al quedar com únic hereu. Serà aquest el promotor de la segona fase constructiva del Castell en que es remodelen les seus plantes. L´alçat queda configurat en quatre plantes: planta baixa amb un dels pocs patis del Renaixement civil valencià , entresol amb uns enteixinats de diferents acabats en cadascuna de les sales, planta principal o noble en la que  instal·len un dels més importants conjunts de paviment ceràmic "in situ" i els més elaborats enteixinats del Castell i a l´últim nivell una terrassa.
  Durant els primers anys del segle XVII, els Pardo de la Casta, veien com la seua situació socio-econòmica anava en descens, van trobar com eixida servir a la monarquia mitjançant la carrera militar als principals conflictes exteriors com el del Ducat de Milà. Félix Pardo de la Casta prompte es va integrar a la ciutat i poc després d´arribar es va casar amb Margherita de Lodi, filla d´una de les famílies riques de la regió. D. Félix fou governador i castellà de Cremona durant tretze anys. Gràcies al seu matrimoni i al  seu càrrec va ocupar un lloc rellevant a la ciutat, convertint-se en un important mecenes artístic i es va integrar fàcilment al patriciat llombard consolidant a Cremona la rama italiana de la família Pardo de la Casta-Manfredi.
A diferència dels seus familiars que li havien precedit, Félix Pardo de la Casta va residir fins al final de la seua vida a Cremona i mai va tornar a Espanya. Va morir al 1688 i la seua filla, Margarita Pardo de la Casta,  es va casar amb el marqués Gian Battista Manfredi, transmetent al seus hereus els drets sobre el senyoriu d´Alaquàs que d´aquesta manera quedarà unit a la família italiana gestionant-la mitjançant administrados amb plens poders, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
A partir del segle XX, la propietat del Castell va passar a diversos titulars. Entre ells, destaca la figura de Julio Giménez Lorca, que, segons S. Aparicio, en 1911 és el propietari del Castell d´Alaquàs i al principi del 1918 es va anunciar que el Castell s´anava a enderrocar per a aprofitar els seus materials, principalment la fusta com a element merament comercial. La resposta social fou immediata, els intelectuals empraren tots els seus esforços en impedir aquesta aberració; gràcies a les gestions de Mariano Benlliure que, a través de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, conseguia que el 21 d´abril el Rei Alfons XIII signara una Reial Ordre segons la qual l´edifici era declarat per a la seua salvaguarda, Monument Històric-Artístic. El 1922 es publicà per part del Centre de Cultura Valenciana un excel·lent llibre, El palacio Señorial de Alacuás de José Manuel Cortina Pérez i Vicente Ferrán Salvador en el que es recull el primer estudi històric, arquitectònic i genealògic del llinatges relacionats amb la seua propietat i que simbolitza la consecusió de la declaració com a Monument Històric-Artístic del Castell. Tot i això, l'any 1928, i de manera clandestina,  es va produir l' enderrocament de la torre nordoest.
Durant els primers anys del segle XX la família Lassala va adquirint progressivament les diferents parts de l' herència del Castell de Vicente Gil Roca  fins que al 1940 acosegueixen la totalitat de la propietat del Castell quedant en mans del màxim exponent del règim franquista a València, el Presidente de la Diputación Provincial D. Bernardo Lasala, la qual cosa li dóna els privilegis propis  d´aquest tipus de règims per a fer del Monument Històric-Artístic un edifici d´exclusiu i totalment tancat als ciutadans i ciutadanes .
Aquesta situació es manté fins que amb la desaparaició del règim franquista arriba a Alaquàs el primer Ajuntament democràtic en abril de 1979, que presidit per Albert Taberner, que amb el seu impuls inicià un llarg procés que tenia com a objectiu la recuperació del Castell com a espai públic. D'acord amb la legislació vigent de Patrimoni Artístic, es va exigir a la família Lassala un horari d'obertura al públic i es plantejà ja la primera hipòtesis de compra del nostre Castell per part de l'Ajuntament . Tot coincidint amb aquest procés i amb el que aleshores es pensava, quart centenari de la construcció del Castell, es van dur a terme dos accions conmemoratives del nostre Castell: el 1982 es va col·locar la placa del quatre-cents aniversari i el 1983 es va reditar el llibre El Palacio Señorial de Alacuás..
El segon impuls decisiu i d´inflexió definitiu es sitúa a partir de 1999, moment en que  l´Ajuntament d'Alaquàs inicia les gestions, tant administratives com jurídiques, necessàries per redefinir l'ús públic del Castell amb independència de la seua titularitat com a portaveu de les peticions ciutadanes i de la totalitat dels col·lectius ciutadans d´Alaquàs que el senten com a propi. Aquest impuls va estar acompanyat per un intens debat social amb els més importants referents acadèmica i polítics de la comarca, per aconseguir que un dels monuments més importants de la Comunitat Valenciana i un singular referent en l´arquitectura del Renaixement civil valencià i de tota Espanya,  estiga a total disposició de la població convertint-se en la vertadera propietària
  Es ratifica aquesta voluntat ciutadana en el Plé de la Corporació  el 13 de juny de 2002, amb l´aprova de l´expropiació del Castell posant l´èmfasi en assumir la responsabilitat de gestionar la recuperació del Patrimoni Cultural avalada el 19 de novembre de 2002 per la Generalitat Valenciana. Dos mesos després, el 3 de gener de 2003,  finalment l´Ajuntament aconsegueix judicialment l´ocupació del monument que va suposar un esdeveniment històric d´enorme trascendència ja que després de segles de propietat privada el monument històric més emblemàtic de l´Horta Sud passava a mans de les alaquasseres i els alaquassers.
Aconseguida la propietat del Castell es van desencadenar una successió d´actes socials i polítics que es van iniciar el 13 de gener amb la visita de l´actual President del Govern,  José Luís Rodríguez Zapatero, qui va visitar Alaquàs per donar suport al Projecte només trascorreguts deu dies des de l´ocupació del Castell per celebrar junt al Sr. Alcalde D. Jorge Alarte una roda de premsa al mateix pati del Castell d'Alaquàs.
El 28 de febrer de 2003 s´obriren al públic per primera vegada les portes del Castell a tots els ciutadans, iniziant-se així una nova etapa, en la que el seu passat privat, hermètic i exclusiu es converteix ara en el principal centre cultural del àrea metropolitana de la ciutat de València. En breu van ocupar les seues principals sales les exposicions de pintura, escultura i fotografia del moment. Picasso al Castell fou la mostra que innagurà la sèrie de grans exposicions complimentada amb una programció teatral i musical, com l´audició de l´Stradivarius el Cremonese de 1715 cedit excepcionalment per Cremona, ciutat agermanada amb Alaquàs.
 El 23 d´octubre de 2003 s´aprobava un conveni de col.laboració entre l´Ajuntament d´Alaquàs i la Subsecretaria d´Estat de Cultura per a la rehabiliració del Castell- Palau, amb la col.laboració tècnica del Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries "González Martí". El 24 de juliol de 2004 es presentava el primer Plà Director del monument davant la Direcció General de Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana, redactat per un equip de tècnics multidisciplinar per aconseguir un centre cultural de primer nivell que dóne suport a les necessitats de tots els ciutadans .

EL CASTELL DESCOBERT

El Castell d´Alaquàs , principal reflexe dels últims cinc cents anys de la nostra història, és considerat com un dels principals edificis renaixentistes d´ús civil d´aquells que encara es conserven a la nostra Comunitat. Especialment valorat per la qualitat dels seus enteixinats i la seua pavimentació ceràmica, la més antiga que es conserva "in situ" en tot l´Estat Espanyol.
 Durant desembre de 2003 i febrer de 2004 es va dur a terme una intervenció arqueològica per a estudiar la realitat del monument al llarg de la seua història. Les primeres accions van estar encaminades a certificar l´estat real del Castell al moment en que la ciutat va assumir la propietat.
El principal objectiu del projecte de rehabilitació començat el 2005, ha estat la consolidació de les estructures del monument. Els enteixinats han recuperat el seu aspecte original ja que s' han eliminant totes les capes de pintura plàstica afegides al llarg dels temps. Per a reforçar-los, s'han col·locat unes bigues de ferro de reforç perdent així la seua funció estructural i deixant-los únicament com element decoratiu. Per a que tots el ciutadans contemplen la bellesa dels enteixinats com serien al segle XVI, les zones més deteriorades s'han restituit i s'han aplicat tota una sèrie de tractaments químics per a protegir-los dels atacs dels xilòfags.
A més a més, han vist la llum els grafitis dels segles XVII i XVIII que reprodueixen vaixells fets, possiblement, per "pintors" que haurien format part de la mateixa tripulació.
El pati, com a veritable pulmó de l'edifici, ha vist restituits tots el vans que tenien a la seua configuració original. A més a més, s'ha col·locat el pou a un dels angles del pati, que és o n realment  estava al seus inicis. Per a garantir la conservació dels ciments del pati, s'ha eliminat tots els element vegetals que es trobavem, quan aquest complia la funció de saló de bodes, ja que estos generaven humitats al Castell.
L'enmarcament neogòtic afegit a les finestres del pati per la familia Lassala, s'han eliminat del conjunt del pati per tal de no generar un fals històric i perquè no tenien cap valor artístic. L´ús impropi que la família Lassala va donar-li al Castell, funcionant com saló de bodes, ha estat el fet definitiu per a que l´Ajuntament d´Alaquàs prenguera les mesures necessàries per a donar-li un ús propi d´un Monument Històric- Artístic, que mantinga la seua categoria artística i es conserve per als ciutadans d´Alaquàs del present i del futur. 
La gran quantitat de paviment ceràmic encara conservat s´ha restaurat i consolidat per a garantir la seua conservació. Els especialistes de ceràmica han catalogat un total de 275 tipologies; les més importants les trobem "in situ" en les diferents sales, mentre els pocs exemples conservats de la galeria del pati s´exposen a les torres. El paviment de la galeria, que va desaparèixer maulauradament durant els anys que el Castell va pertànyer a la família Lassala, ha sigut reemplaçat per un nou paviment  que manté vius els colors dels taulells del castell del segle XVI, típicament renaixentistes, de les diferents sales de la planta noble. El sostre ha vist modificada la seua estructura a un aigua per un sostre plà que permet  la recuperació de la primitiva terrassa, fent-la funcional.
Un fet que demostra la exhaustiva intervenció portada a terme en el nostre palau, és la recuperació de l`escala al seu lloc primitiu, adosada al pati, com marquen els canons renaixentistes, ja que l'escala imperial construida al segle XX va ser de les més fortes agressions patrimonials que havia sofert el monument en tota la seua història. A més a més restava funcionalitat a les dependències adjacents, trencat el pas directe des del pati.
Aquells elements afegits i completament necessaris per a la funcionalitat de l´edifici, com ara les antorxes, s'han fet amb materials moderns. S'ha posat un "suelo radiante" al pati obert, com a sistema de calefacció. D´aquesta manera es segueixen els criteris aconsellats a les restauracions de l´escola moderna descartant la restauració en estil, per no generar un fals històric al monument. Així, la torre perduda i ara recuperada s`ha diferenciat de la resta, deixant patent la seua nova construcció.
L´Ajuntament d´Alaquàs ha volgut fer del nostre monument més emblemàtic un espai d'ús cultural i formatiu.  Hem obert totes aquelles zones que no estaven en bon estat per tal de fer de l´edifici un espai  per a la ciutadania. Es recuperen nous espais que serviran com a sales d´exposicions. Alguns espais han vist actualitzats les seus funcions; com ara la biblioteca, o n estaven les antigues cavallerises, dotada amb tot un conjunt de volums especializats en: Renaixement valencià, Alaquàs i el seu Castell, i el diferents estudis del Pla Director portat a terme avanç de la restauració especial. A l'entresol s'ubicarà la Fundació Ernest Lluch i la terrasa es situaran les noves instalacions de l´EPA.
 


Visualizza allegato o filmato